Quina aigua és aquesta
que caiguda en aquests llavis,
els allunya de tot pudor?
La sento relliscar-se sobre
el meu coll, els meus pits, el meu melic...,
a poc a poc, molt a poc a poc...

Davant teu, tot és possible...
Estreny-me en els teus braços.
Per tu, em deixo emportar sencera,
fins on tu em necessitis, i la resta,
l'alliberes o també te la fas teva?
 

Ara, eteri és aquest cos meu que manegues
que, com la immortalitat passatgera d'un somni,
ell s'abandona a la possessió del nus
més àlgid d'un vol sense treva,
al joc de molsudes, humides branques
que lentament l'acaricien i es nodreixen
com abelles, de l'ardent nèctar a la primavera.

De tu, fes-me part com l'àpat de tota matinada,
De l'alba, sigues el sol renaixent que bategi
aquest cos que ja no sap el nom de la seva ànima.
Silenci...,
Natura, sóc jo papallona, crisàlide, cuc de seda?
Sóc jo ja teva sent perfum del groc llaminer
d'un estiu humil davant tanta bellesa?

I dins teu, delirants camins desdibuixats m'encalmen.
A vegades, dormo en verdes catifes, altres,
sobre pedres de fang, ofegades,
amb vermelles formigues, viatjants famèliques,
d'anada i de tornada...